winsor-mccay-1906.jpg
maccay-nemo-1.jpeg
maccay-lusitania-1.jpg
McCay-crèdits-1.png
McCay-crèdits-3.png
maccay-mosquito-1.jpeg
maccay-gertie-2.jpeg

Dibuixos animats. L’altre somni

de Winsor McCay

 

Vicent Sanchis

 

McCay va entrar al nounat univers de l’animació per la porta gran. Ben segur que ja en devia tenir alguna referència. La llanterna màgica o els flip-books, per exemple. El creador de Little Nemo no estava disposat a acceptar més influències que les mínimes per posar encara més de relleu els propis mèrits. I es va atorgar la paternitat del gènere en la primera pel·lícula: “The first artist to attempt drawing pictures that will move”.

 

 

Winsor McCay no ha tingut la sort d’altres genis. És cert que el rodal d’entesos en còmic el veneren. Té un lloc sagrat en el santoral del gènere. I també ho és que, de tard en tard, algun atrevit fa el pas de reeditar les planxes dominicals de Little Nemo en una versió que sovint té la intenció de ser d’allò més luxosa. Les pàgines de Nemo s’ho mereixen. Només poden ser enteses i valorades si l’editor intenta recuperar, en policromia i grandària, les reproduccions dels diaris on van aparèixer cada diumenge des del 1905. Però aquestes reedicions sovint queden a mig camí, perquè són massa cares o perquè Nemo no satisfà les mentalitats actuals. Ni ara, en temps virtuals, ni fa uns anys quan les edicions de paper encara eren del tot hegemòniques. Quan algun entusiasta reivindica McCay davant algú altre que no n’ha sentit a parlar i li mostra algunes de les planes sobrenaturals de Little Nemo la reacció no sol ser de sorpresa. Aquest “algú altre” sí que les havies vistes, aquestes imatges, i en reconeix els mèrits, però sovint l’afectació no va més enllà. Little Nemo, sí, agrada al lector actual de còmics i ha obtingut el reconeixement dels millors dibuixants, però es manté al panteó dels il·lustres cadàvers només desembalsamats des de l’erudició molt convençuda o més o menys pietosa. Són coses del còmic.

 

Sigui com sigui, la figura de Winsor McCay no és discutida. Forma part del panteó dels precursors, junt amb Richard F. Oucault, que té el mèrit d’haver quadrat les condicions requerides un segle més tard perquè savis i sabuts considerin Yellow Kid com el primer còmic de la història. Al seu costat, una pila de dibuixants, il·lustradors i caricaturistes van començar a traçar personatges i sèries fixos amb el recurs del globus, que els permetia combinar amb eficàcia imatge i text. McCay podia haver estat un més en aquesta escola de predecessors, però allò que el feia diferent era la capacitat d’evolucionar a una velocitat incomprensible per als seus coetanis. En pocs mesos les pàgines de Little Nemo van entrar en un espiral d’imaginació que només els somnis permeten. Winsor McCay  mai en tenia prou. L’àmbit de les seves obsessions, a més, era inquiet. L’entusiasmava la il·lustració, sí, però també la geografia, l’anatomia, el moviment, l’arquitectura, l’urbanisme, l’astrologia, el circ, els insectes i els malsons. Tot, ben garbellat. I, sobretot, McCay era un incansable. Algú que havia treballat en tot, que feia retrats en fires, il·lustracions polítiques en diaris i sèries dominicals d’un art, el novè, que despuntava amb força gràcies a alterats com ell.

 

Potser aquest era el miracle. Winsor McCay era capaç de dibuixar bé, molt i ràpidament –a una velocitat gens humana–, i alhora de fer-ho sobre uns esquemes que feia i desfeia sense parar. McCay era un precursor del còmic. Això vol dir que va ser un dels que més van contribuir a assentar-ne les bases, a consolidar-ne les primeres coordenades. Però alhora va ser el primer també a rebentar-ne les costures. Si aquells dibuixants i guionistes van establir l’esquema incipient de la vinyeta, McCay immediatament la va superar. Els seus personatges fins i tot les trencaven i les desbordaven. Winsor McCay, com els matalassers, jugava a fer i desfer. I combinava tots els desficacis possibles. Els seus biògrafs menys misericordiosos atribueixen aquest desfici a les necessitats domèstiques. Segons escriu Gilles Ciment, en contrast potser exagerat amb la seva dona, Maude: “McCay s’estimava fumar cigarret rere cigarret; ella en sentia horror. Autodidacte, s’estimava jugar amb el piano; ella no el suportava. Maude s’exasperava amb les visites de Janet, la mare de Winsor. Ella tenia una concepció estricta de l’educació dels nens; ell s’estimava més ser-ne ‘company’. Ell s’estimava la vida social i ella detestava ‘les mundanitats”. El retrat, potser amarg, acaba amb una referència directa a les “necessitats de la llar”, que, en part, podrien justificar el ritme frenètic amb què McCay traçava els seus dibuixos i multiplicava la seva activitat professional: “Malgastadora, ella li reclava sempre més diners, i Winsor havia de fer front a un tren de vida opulent (cotxe i xofer, guarda-roba, vacances a Miami –sense ell–, lliçons de piano per a Marion, cavall i després automòbil per a Robert, una casa per a cadascun, sense comptar els barrets de Maude...)”.

 

Potser sí, segur que, més enllà d’exigències conjugals, Winsor McCay era un home inquiet, de traç ràpid i efectiu, i amb una capacitat de treball que sorprenia i segurament disgustava els seus col·legues. Ell mateix reconeixia: “la clau principal del meu èxit  ha estat un desig absolut de dibuixar sense fre. Mai vaig decidir esdevenir un artista. Senzillament, no podia deixar de dibuixar”.

 

En tot cas, McCay era capaç de fer la il·lustració o l’acudit diaris que li requerien els seus editors, passejar-se per vodevils i teatrets a l’aire lliure per arrodonir ingressos i dibuixar també la pàgina dominical de Little Nemo. Però, per si no en tingués prou, el 1911 va tenir una altra de les idees que no sabia contenir: convertir-se, també, en el precursor d’un nou art que, de la mà del cinema i del còmic, insinuava maneres encara maldestres. Així, McCay va entrar al nounat univers de l’animació per la porta gran. Ben segur que ja en devia tenir alguna referència. La llanterna màgica, per exemple, era un truc efectista que es podia veure, en diferents versions i evolucions, a carpes i parades firaires des del segle XVII. Igualment, els diversos artefactes i enginys que jugaven amb la velocitat amb què l’ull humà copsa imatges s’havien multiplicat. Émile Reynaud, Thomas Edison, Eadweard Muybrigde, Jules Marey encadenen propostes que fan servir sèries de fotografies per donar sensació de moviment. L’aparició d’una tècnica molt més depurada, la del cinematògraf dels germans Lumière, facilita el següent pas a James Stuart Blackton, que es perfila com el pioner dels dibuixos animats moderns. Amic i col·laborador d’Edison, Blackton juga i es barreja amb els posats de cares de personatges que s’alegren o s’enfaden amb les seves ocurrències.

 

Seguint el seu exemple i la seva tècnica, els manuals del gènere reconeixen The Humorous Phases of Funny Faces com el primer film de dibuixos animats, però, fet i fet, allò encara es movia entre precarietats i el ròssec de la tradició circense. Per això no és estrany que el  1911 Winsor McCay es presenti com l’inventor dels dibuixos animats. Una vegada més, l’il·lustrador es deixa portar per la fascinació davant allò desconegut. El creador de Little Nemo no estava disposat a acceptar més influències que les mínimes per posar encara més de relleu els propis mèrits. Es va atorgar la paternitat del gènere en la primera pel·lícula. I va saber utilitzar amb efectisme una travessa amb altres amics dibuixants per explicar que allò que faria ell no ho havia fet ningú abans. Els altres dibuixants, mis enjogassats mig divertits, hi van accedir. En el primer curt animat de McCay, que té a Nemo i els seus amics com a protagonistes voluntaris, els alegres col·legues de Winsor fan cara de sorpresa teatral quan en els primers fotogrames ell els diu que és capaç de donar moviment als seus personatges. En el fons, a tots plegats els seduïa el teatre. I aquell teatre, a més de satisfer el seu amic, prometia resultats interessants. McCay va explicar després que ell no sabia res dels precedents de l’animació –afirmació curiosa procedent d’un home que es va moure durant anys en els mateixos ambients de circ i fira– i que la idea per a “inventar-lo” l’havia agafat prestada del seu fill, consumidor de  Flup-Books, uns llibres que es confeccionava amb els dibuixos que facilitaven els diaris. La seqüència permetia recrear el moviment dels personatges si es passava el dit polze ràpid fent córrer les pàgines l’una darrere l’altra.

 

De 1911, doncs, és la primera pel·lícula de dibuixos animats de Winsor McCay. Aquells primers films no estaven pensats per a les sales de cinema que ja s’insinuaven a tot arreu, sinó per als tendals de vodevil, on McCay havia actuat tantes vegades com a dibuixant ràpid i ocurrent.  Des d’aquella primera pel·lícula fins a la darrera treballarà artesanalment. Com sempre havia fet. Ell mateix farà cadascun dels dibuixos i només es deixarà ajudar en la creació de fons en algun moment o acceptarà el suport del seu fill en les darreres pel·lícules. La tècnica encara no serà gens sofisticada, però McCay dóna als seus films el seu art, la gràcia que també acompanyava les seves sèries de còmic. En aquest nou gènere ràpidament el virtuosisme individual serà substituït –o complementat– per l’eficàcia del treball en equip. Seran els studios –la producció en cadena– els que aconseguiran lligar i sumar els components necessaris per aconseguir un treball ràpid i solvent. A més, els avanços tècnics permetran que els dibuixos animats milloren artísticament de pel·lícula en pel·lícula. Winsor McCay se n’exclou voluntàriament. Ell era un artista –un manobre de l’art–que no podia ni volia treballar com un component més en una cadena de funcions especialitzades. En aquest sentit, resulta premonitori que en les seves dues primeres pel·lícules les imatges reals que precedeixen els dibuixos mostren un McCay vantant-se dels milers de planes dibuixades per poder dotar de moviment els personatges. Papers que, en un gest encara més teatral, transportaran empleats que fins i tot arribaran a ensopegar, caure i llançar-los per terra per donar encara un aire més èpic a la gesta.

 

A Little Nemo ( https://www.youtube.com/watch?v=2f8tfSHIU_g ), a més de Winsor McCay i alguns dels seus amics dibuixants, que fan de personatges reals, apareixen Flip, Impy, el mateix Nemo i, al final de la pel·lícula, la princesa de Slumberland i el drac que ja havia sorprès els lectors en alguna de les primeres pàgines de la sèrie. Una mà real, la del mateix dibuixant, traçarà els personatges, que després es mouen i basculen com si realment hagueren pres vida des de les pàgines de paper. Al final del film els dibuixants amics de McCay el feliciten per haver complert el compromís de donar vida als dibuixos. Podem concedir a l’autor de Nemo, si no el fet d’haver-ne inventat el gènere, sí el mèrit d’haver estat l’autor de la primera pel·lícula de dibuixos animats que es pot considerar com a tal. Ell se’n vantaria, molt pagat, a partir d’aquell moment, en tots els seus films. Amb una placa commemorativa que el presentava com a “inventor del dibuix animat”.

 

Un any després, el 1912, i malgrat haver comprovat que l’experiència li consumia una quantitat enorme de paper i esforços, Winsor McCay hi insisteix amb How a Mosquito Operates ( https://www.youtube.com/watch?v=1uLWbuButIE ), una pel·lícula animada que avui dia no seria considerada apta per als nens. Com en les pàgines dominicals de Nemo, McCay no concebia el seu art adscrit a una tendra edat. Mosquito és una pel·lícula que pot desagradar algunes ànimes quietes. Un insecte enorme es cola dins l’habitació del protagonista, que recorda els personatges de Dream of the Rarebit Fiend, i comença a xuclar-ne la sang fins adquirir una dimensió enorme i rebentar. McCay recorria als seus estimats insectes i a les angoixes que tant havia sabut recrear, setmana rere setmana, als diaris nord-americans amb totes les seves sèries prèvies a Nemo. Tampoc en aquesta ocasió apareixen fons dibuixats, encara que el primer pla del protagonista i de l’enorme vampir no ho requereixen. Si a Nemo Winsor McCay havia necessitat 4.000 dibuixos, fets un a un, per a completar-la, en aquesta ocasió n’hi va haver de fer 6.000. Per a la tercera, en una escalada habitual en l’artista, en va necessitar 10.000.

 

Deu mil dibuixos, aquesta vegada amb uns fons una mica més treballats, van articular el 1914 Gertie the Dinosaur (https://www.youtube.com/watch?v=TGXC8gXOPoU), la pel·lícula més coneguda de McCay. Amb uns decorats encarregats a un jove dibuixant que va haver de completar cadascun dels fulls del creador. I una gran novetat: un sistema d’animació, el McCay split system, que fixava una tècnica innovadora a partir de definir el primer i el darrer dibuix d’una seqüència i traçar-ne després els restants. Tota l’animació posterior se’n va servir. En aquest tercer film el dibuixant recorre de nou a la fórmula que havia convertit en habitual i aplega en un museu una sèrie de dibuixants –entre els quals apareix de nou George McManus– atrets com ell per les ossades dels dinosaures. Després del número teatral habitual, Winsor McCay els fa saber que ell donarà vida a una d’aquelles enormes criatures. La febrada pels animals antediluvians, que ha anat arrossegant-se en el temps, començava a prendre llavors amb força, atiada per les primeres grans troballes dels paleontòlegs. La fascinació es manté, però en aquells moments es va encomanar ràpidament tant a la literatura com al primer cinema. “Sis mesos més tard”, el mateix McManus arriba a casa de McCay acompanyat d’un fotògraf i disposat a retratar els milers de dibuixos que havien de permetre el miracle. Un temps indeterminat després, els mateixos amics que van arribar junts al museu es reuneixen en un sopar on Winsor McCay presenta la criatura, que obeirà les ordres del seu creador projectat a la pantalla. Dir-ne “obeirà” és excessiu, perquè Gertie té criteri propi i juga amb McCay. Els cartells que recullen les instruccions del domador queden en evidència en contrast amb la jovialitat de l’animalet. Encara ara no pot estranyar ningú l’èxit de Gertie.  “Allò” sí que eren ja del tot dibuixos animats. Un personatge atractiu i divertit que feia riure el públic assistent a les sales. Potser Nemo no ho va aconseguir entelat per l’estupefacció que provocava l’invent. Òbviament, How a Mosquito Operates no ho pretenia. Però Gertie, sí. Volia fer riure el públic –que també s’entendria– i se’n sortia. Per això tampoc no és estrany que ara sigui una referència de les més angulars quan es parla de l’inici del cinema d’animació, perquè la pel·lícula va fet forat en la memòria de l’època. I aquesta memòria ha perviscut. No hi ha mes que no se subhasten en qualsevol de les cases més populars dels Estats Units algun d’aquells 10.000 dibuixos amb l’entremaliada Gertie amunt o avall.

 

Quatre anys més tard, Winsor McCay fa una finta inesperada. Com totes les seves. El dibuixant es devia sorprendre a ell mateix amb les pròpies filigranes. El 1915 un submarí alemany havia torpedinat el transatlàntic nord-americà Lusitania, que portava 1.200 civils a bord. No hi va haver cap supervivent. L’opinió pública dels Estats Units, un país que s’havia mantingut al marge del conflicte bèl·lic, va quedar commocionada. Winsor McCay va decidir suplir les fotografies o les filmacions que no se’n van poder fer i va idear un nou film d’animació, però ben diferent. McCay reaccionava així. Va deixar de costat, doncs, els somnis de formatge fos i va recórrer a una altra de les seves facetes més celebrades: l’il·lustrador de diaris, el cronista de la realitat a través de la imatge o l’acudit polítics. Així va nàixer The Sinking of the Lusitania (https://www.youtube.com/watch?v=0Ugk348jStc), que es va estrenar el 1918, tres anys després d’un enfonsament que no va deixar supervivents i quan els Estats Units feia un any que ja havien entrat en la Gran Guerra. Aquesta vegada van caldre 25.000 dibuixos per completar la pel·lícula. Winsor McCay va haver de documentar-se a fons i va treballar nous recursos, com ara múltiples angles per narrar la mateixa escena, combinació de plans per donar-los més dramatisme i, finalment, les transparències, una tècnica estrenada tot just quan el submarí alemany havia enfonsat el Lusitania i que situaria en una nova era l’animació.

 

Després de The Sinking alguns dels biògrafs de Winsor McCay parlen de “declivi” d’aquesta etapa. L’afirmació, com sol passar, no és justa, si bé és veritat que a partir d’aquell moment “l’inventor dels dibuixos animats” va deixat un marge més magre per a les innovacions i, encara més, per a les grans sorpreses. El somni de l’animació, l’altre somni de McCay, es fa més pausat, més previsible. Entre 1918 i 1921 l’il·lustrador estrena uns quants films més. Fins fa pocs anys se n’havien conservat només fragments. Ara se n’han recuperat les versions íntegres. Així, es pot assaborir la durada sencera de The Flyn House (https://www.youtube.com/watch?v=obnRKhgRFXA), dins el cicle de Dreams, en el qual un matrimoni se’n va a dormir. Al cap d’una estona, el marit es lleva i engega un mecanisme simple –i, com es veurà després, precari– que enlaira la casa fins al firmament. Winsor McCay aprofita l’avinentesa per lluir coneixements d’astronomia elemental. Moltes dècades després Hayao Miyazaki en repescarà la idea amb fortaleses, autobusos o mansions voladores. N’era conscient l’animador japonès? Coneixia el treball del seu precursor, tan idèntic en tants conceptes? Més conscients sí que en devien ser els responsables de Pixar quan van començar a definir Up, tot i que ací el mecanisme per doblegar la força de la gravetat encara és molt més elemental: milers de globus infantils. Winsor McCay ja havia fet servir el recurs de fer volar els seus personatges en totes les sèries que havia publicat en la premsa. The Flyn House, doncs, explotava de nou els seus altres somnis de paper.

 

En algunes d’aquestes darreres animacions, datades almenys oficialment entre el 1918 i el 1921, la paternitat és compartida. Als títols de crèdit, al costat de Winsor McCay apareix el seu fill Bob, que va intentar en tots els fronts imitar i succeir el pare, amb resultats desastrosos sense excepció. Bob McCay va persistir tant en l’error com el seu pare en l’encert.

 

Pertany també al mateix cicle de Dreams la pel·lícula The Pet ( https://www.youtube.com/watch?v=s39jimMyAFI ). En aquest nou lliurament de la sèrie la mascota d’un matrimoni indiferent –un animalet juganer, indefinit, de tirada canina– va menjant sense fre, endrapant tot el que troba i guanyant volum, fins a convertir-se en un monstre urbà que destrossa Nova York i que finalment és abatut per avions i zepelins militars. Un animal monstruós abatut al mig de la ciutat dels –escassos encara– gratacels! Les influències que en va rebre o no King Kong queden a disposició dels analistes més atrevits.

 

De nou Winsor McCay recorre als insectes, juntament amb els dinosaures, una de les seves flaques. Mosquits, puces, papallones, saltamartins, libèl·lules, escarabats i marietes es van succeint en una pista de circ per a estupefacció d’un rodamón que sesteja. Bug Vaudeville  (https://www.youtube.com/watch?v=UTwFoGZDD8g) té una gràcia escassa, més enllà dels gags que permeten les característiques pròpies de cada animaló quan surt a la pista a guanyar-se el pa. En tot aquest darrer tram queda una bella incògnita, la de The Centaurs (https://www.youtube.com/watch?v=hoVHhIoyoO4), de la qual només s’han conservat uns fragments i on McCay recupera un estil i un classicisme que endolceixen la rara anatomia dels centaures. Hi ha, finalment, una reiteració. La que suposen els dos minuts conservats de Gertie on Tour (https://www.youtube.com/watch?v=7zdrZH0h67M), un retorn a la femella de dinosaure que el va fer famós, sense cap altre atractiu que uns escenaris més ben resolts.

 

McCay no hi va insistir. Aquestes van ser-ne les darreres provatures. Els dibuixos animats entraven de ple i tan aviat en una nova era, la industrial. La dels equips i els estudis que actuaven en cadena i que van fer possible el salt virtuós de Disney. Winsor McCay no hi arribava. O no va voler arribar. Ell treballava una altra opció. L’opció de la qual no es va saber moure mai. Ni empresari –més enllà d’allò que avui en diem “autònom”–,  ni geni pensador en una factoria a sou. Ressentit, potser ofès perquè la indústria superava l’art com a creació individual, en un sopar que un grup d’animadors li van dedicar el 1927 els va amollar: “L’animació hauria de ser un art. És així com jo la vaig concebre... però, quan veig que vosaltres n’heu fet un negoci... Quina misèria!”. Injust, Winsor McCay no va entendre que Walt Disney tampoc se la  mirava com un negoci, sinó com una factoria de somnis. Disney en tenia uns quants més que McCay. Potser perquè també el multiplicava en vanitat...